El terme hipertext va aparèixer en escena amb Ted Nelson (1987) qui va imaginar en la dècada del seixanta una biblioteca global la qual contindria tot el coneixement universal: l'Docuverso. Anys després, aquest ambiciós projecte el materialitzaria Tim Berners-Lee amb la World Wide Web que posseeix una arquitectura similar a la d'Docuverso. El seu inventor va aconseguir construir amb la www, un símil abans només possible en la imaginació de Nelson i en un prototip que data de 1965 amb conceptes molt similars als de la web.
Aquest projecte original de Nelson, anomenat Xanadú, s'assembla molt a l'actual web amb els seus milions de pàgines que testimonien el possible d'una connexió mundial. Edita tota la literatura humana en format hipermèdia porta conseqüències diverses, de manera que no es tracta simplement d'un canvi de suport de la informació. A la www hi ha biblioteques diferents de les que s'estava acostumat a veure i amb formes d'accés als materials també diferents, més subtils i cada vegada més complexes i sofisticades.
No és només un canvi del paper al bit sinó moltíssim més. L'hipertext té qualitats singulars que el diferencien del text sobre paper. El paper ha deixat pas a la informació electrònica en bits ia una multimedialitat que porta aparellats importants canvis a l'hora de considerar-la. Landow ha definit l'hipertext de la següent manera: " El hipertexto consiste en un texto compuesto de bloques de palabras o de imágenes electrónicamente unidas en múltiples trayectos, cadenas o recorridos en una textualidad abierta " (Landow: 1995: 14).
En els múltiples trajectes, en les noves cadenes o recorreguts possibles, es pot trobar un altre aspecte nou d'aquest nou context tecnològic. Aquesta textualitat oberta és una de les diferències amb un dels seus antecessors: el llibre. Malgrat els vaticinis fatalistes de Birkerts (Joan Campas: 54) qui ha vist l'hipertext com a productor tant d'analfabetisme com d'un sentit de realitat poc consistent, l'hipertext proveeix de noves maneres d'aprehensió de les dades. S'introdueixen noves formes d'accés, obtenció, recorregut i absorció de la informació i el coneixement.
La informació comença a aparèixer en xarxa, entreteixida, disponible o absent. En els sistemes d'escriptura electrònica, les forces lusives i líptiques inherents a la prosa ja no estaven limitades per la paginació i l'enquadernació. Desenvolupant les especulacions de Vannevar Bush, Douglas Engelbart i altres, Theodor H. Nelson va proposar un sistema de "escriptura no-seqüencial" per al que va inventar el nom d'hipertext. Un hipertext és d'alguna manera com una enciclopèdia, un recull d'escrits a través dels quals el lector pot moure's en gairebé qualsevol seqüència. Però a diferència de l'enciclopèdia, l'hipertext no té una estructura predefinida. Els "articles" en un hipertext no estan agrupats per títol o matèria, en comptes d'això cada passatge conté nexes o referències que apunten a altres passatges. Aquests nexes poden ser paraules en el text, paraules clau que el text implica, o símbols especials. Activar el nexe, escrivint alguna paraula en el teclat o enviant una indicació amb el ratolí, porta el passatge connectat a la pantalla.
Hipertext i navegació van de la mà, permetent a través dels salts pels vincles un acostament diferent als textos i una manera de visualitzar la informació diferent de la del llibre. La manera de llegir també canvia. Tot això porta aparellat per als defensors del llibre una crítica implícita: la poca profunditat del maneig del coneixement en el hipertextual. Per tant, una de les qüestions que s'han assenyalat en relació amb el hipertext és quin és el grau de deteniment reflexiu que permet l'hipertext en comparació al format llibre, quina capacitat crítica es manté, què canvia en relació a la lectura en suport material.
No hay comentarios:
Publicar un comentario